L’acord normatiu del 1932 sobre el valencià, conegut com les Normes de Castelló, va ser més que una qüestió ortogràfica. Per a una llengua sense els drets lingüístics reconeguts al seu territori com el País Valencià, sense un ús oficial, sense un ús general i normal en la societat, les Normes en constituïen el fonament necessari. Com han explicat respectables filòlegs, les Normes de Castelló van representar la plena acceptació al País Valencià de l’ortografia moderna de la llengua catalana, la de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans, creades per Pompeu Fabra i establertes el 1913.
Podríem comparar l’acord normatiu d’aquell 21 de desembre del 1932 amb una llavor vegetal. Va arribar en un moment clau, en el temps de canvis viscuts durant la Segona República. Poc es podia pensar que quatre anys després, el 1936, la barbàrie de l’alçament d’uns militars feixistes posaria la cultura i la mateixa societat valenciana a la vora de l’abisme. Aquella llavor de fixació normativa del valencià, fixada el 1932, va originar durant la dictadura franquista i la posterior transició democràtica com un arbre i després un bosc, el de la producció literària en llengua catalana al País Valencià, i el de l’incipient ús públic de la llengua. El poble valencià ha tingut així en les Normes de Castelló un fonament lingüístic sòlid, adaptat al món contemporani i apte per a ser utilitzat en la difusió del valencià en la societat.
Funció de Castelló per la Llengua
Des de finals del segle XX, la plataforma cívica Castelló per la Llengua s’ha constituït com una coordinadora integrada per organitzacions polítiques, sindicals i culturals, amb la voluntat de mantenir present el llegat de les Normes de Castelló. Com a mostres il·lustratives del nou impuls de la celebració de les Normes, cal citar-ne com la més important el 50è aniversari, amb l’aplec del 25 d’abril del 1982 a la plaça de bous de Castelló, convocat per Acció Cultural del País Valencià, on Joan Fuster va pronunciar un discurs per a la història. Després vindrien els aniversaris 60è (1992), 70è (2002) i 75è (2017), en els quals van participar la Universitat Jaume I i l’Institut d’Estudis Catalans a través de la seu castellonenca.
Aquestes celebracions han sigut una bona prova de la plena vigència de les Normes de Castelló al segle XXI, i de la necessitat de vindicar-les que continua experimentant la part més conscient de la societat valenciana. La qüestió de les Normes ha generat tota un seguit d’iniciatives de divulgació (com ara conferències, taules redones, exposicions, publicacions, articles i notícies periodístiques) que a partir de Castelló de la Plana s’han anat estenent arreu de la geografia valenciana.
També l’interés de les Normes de Castelló s’ha fet present al carrers de la capital de la Plana, i també de poblacions com Vila-real, Borriol o l’Alcora, amb actes públics i amb manifestacions cíviques, convocades pels sectors valencianistes i progressistes de la nostra societat. Entre aquestes convocatòries cal destacar les que ha tingut lloc a Castelló, vora la que podríem anomenar com a Casa de les Normes, a la Casa Matutano del carrer de Cavallers, en vespres del 21 desembre, des dels anys 90 del segle XX fins ara. Aquell noble edifici va funcionar, durant els anys trenta del segle XX, com a seu de la Societat Castellonenca de Cultura, entitat clau en l’aprovació de les Normes.
Nova dimensió de les Normes
Les Normes de Castelló són un element clau del valencianisme contemporani. I eixa rellevància cultural i cívica ha generat, com a conseqüència, la qüestió de la necessària normalització lingüística de la societat valenciana al temps actual.
Les Normes acordades a Castelló de la Plana en 1932 són una mostra de consens, de reconeixement de la catalanitat i constitueixen un impuls en la línia de la modernització de la societat valenciana. Aquesta és la gran força de la unitat normativa, la que ha fet possible resistir una llarga etapa de proscripcions i manipulacions lingüístiques durant la dictadura franquista.
Perquè l’èxit de les Normes de Castelló ha sigut l’èxit de la participació social, i eixe èxit és el que fonamenta que ara, per part de la societat civil, es puguem fer propostes a favor de l’ús de la llengua pròpia. Parlem de propostes com ara defensar un model lingüístic educatiu amb el valencià com a llengua vehicular, el requisit o competència en valencià per a accedir a qualsevol lloc de treball de les institucions públiques o la difusió normal dels mitjans de comunicació en català arreu de tot el territori lingüístic.
Eixos reptes han pogut plantejar-se al País Valencià a partir de la llavor de les Normes de Castelló. Per això celebrar els 90 anys de la seua aprovació és una nova oportunitat per a destacar la seua importància històrica i actual. Castelló, com a ciutat de les Normes, hauria d’encapçalar la defensa i promoció de la llengua pròpia, més del que ho fa ara. Seria una mostra de voler situar-se a l’avantguarda de la societat valenciana. Perquè la modernitat i la recuperació del valencià com a llengua comuna de la nostra societat són dos realitats que van sempre entrellaçades.