Durant dècades des de la historiografia s’ha parlat, sense suport documental explícit, de la frase de l’escriptor Josep Martínez Ruiz, Azorín, on hauria declarat Castelló com a capital cultural del País Valencià. Es creia que era poc més que una al·lusió amable, dins les paraules d’agraïment del banquet celebrat a l’Hotel Suizo, de la capital de la Plana, el 23 de desembre del 1927, després d’una conferència de l’autor sobre el teatre espanyol. Hom considera que la primera referència al diagnòstic azorinià fou de Gaetà Huguet Segarra, en un text seu publicat a la revista Timó, l’any 1935. El patrici castellonenc va creure que Azorín hauria dit, o escrit, que «la seu de la intel·lectualitat del País Valencià és a Castelló». Per tant, la referència a la capitalitat no és exacta. Això que «Azorín pogué anomenar aleshores a Castelló la capital intel·lectual del Regne» fou una interpretació del professor Manuel Sanchis Guarner, al seu llibre La llengua dels valencians, a partir de la 3ª edició, la de 1967.
Doncs cal dir ara que aquell judici, més enllà de la possible oralitat, va ser escrit, dins una reflexiva pàgina, per l’eximi escriptor de Monòver. «Ara s’està preparant la creació d’un organisme que confedere les tres províncies: la de Castelló, la de València i la d’Alacant. I eixe organisme serà un artilugi més, molest als ciutadans i ineficaç en allò polític, si no es comença per on cal començar: per donar cohesió espiritual a les tres bellíssimes germanes». La citació, que hem traduït al valencià, és del llibre que Josep Martínez Ruiz, Azorín va dedicar a un altre il·lustre autor del sud valencià. L’obra azoriniana es titula «Gabriel Miró (1879-1930). In memoriam».
L’escrit al qual fem referència està datat en 1930, encara que va ser publicat en 1933, poc després de l’històric acord de les Normes de Castelló de 1932. Azorín va escriure en aquest homenatge a Gabriel Miró un elogi sobre la província castellonenca, una referència mítica que a la fi portem al pla de les concrecions. La reproduïm traduïda, literalment, del castellà original: «Castelló és, de les tres províncies, la que en el present marxa al capdavant en punt a aquests delers de cultura. Que imiten eixos nobles esforços les seues dues germanes». La citació la trobareu al volum VI, pàgina 1010, de les obres completes, editades per Aguilar en 1948.
Sens dubte podem vincular aquesta observació d’Azorín, que Castelló de la Plana «marcha a la cabeza en punto a estas ansias de cultura», amb la interpretació del territori castellonenc com a capdavanter en la cultura valenciana. Per a l’il·lustre monoverí les comarques de Castelló, la província per a la seua mentalitat, constituïen un exemple d’anar a l’avantguarda en la culturització. Podem interpretar que el polígraf pensava sobretot en la minoria il·lustrada local, al voltant de la Societat Castellonenca de Cultura, creada en 1919. És un fet indiscutible la immensa projecció arreu de la catalanitat que aviat va assolir la Castellonenca. Sobre l’impacte cultural que exercí, no sols damunt els cercles culturals valencians sinó arreu de la catalanitat, en tenim testimonis abundants i sumament prestigiosos, com a mínim a partir del maig de 1927, i tant procedents del País Valencià (Almela i Vives, Carles Salvador, Salvador Ferrandis Luna, Enric Navarro Borràs, la revista El Camí, etc.), com de Barcelona («Joan Sacs», Jordi Rubió, Jaume Bofill i Mates). Per a tothom, doncs, la Societat Castellonenca de Cultura representava Castelló i, per extensió, tot el seu hinterland. Eixa era també la visió d’Azorín.
Però al text s’al·ludeix clarament a la «cohesió espiritual» del territori del País Valencià. La cultura havia de constituir, per tant, el fonament de la somniada confederació valenciana. Pensem que el significat de les paraules de l’il·lustre escriptor van més enllà de l’elogi a un grup d’intel·lectuals admirables, que a més tenen la imatge d’actuar en nom d’un territori. Ací Azorín parla del país, i sempre ens queda el dubte de quina funció contemporània donava a la llengua de la terra natal. El tema de la llengua està sempre present en les pàgines d’Azorín dedicades al nostre territori, però quan parla del valencià, com al capítol 38 d’El Libro de Levante (1929), ho fa amb la perspectiva de la lingüística comparada amb el castellà.
Al capdavall ningú no podria pensar en cap cohesió sense considerar el valencià com a vincle de cultura, és a dir de llengua comuna de la vida de la col·lectivat. I justament aquesta idea de la cohesió ens situa en el moment esperançador que viu ara mateix el país, amb la perspectiva del desplegament de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, i de l’exigència del retorn de les emissions de TV3 a la xarxa de televisions digitals terrestres. Són eixes les reivindicacions cíviques centrals que proclama ara la plataforma Castelló per la Llengua, en els actes programats dins aquest 85 aniversari de les Normes de Castelló.